Avui hem deixat enrere les grans platges per endinsar-nos en la Normandia més silenciosa.
Hem recorregut les bateries de Crisbecq, imaginant el soroll, la tensió i la magnitud del que es va viure aquí el juny del 1944. Entre bunkers, canons i camps infinits, costa entendre com aquest paisatge avui tan tranquil va ser escenari d’una de les batalles més decisives de la història.
També hem visitat el cementiri alemany, un lloc que convida més al silenci que a les paraules. Milers de joves vides truncades que recorden que, darrere qualsevol guerra, sempre hi ha persones.
I la nostra tercera visita ha estat la petita església d’Angoville-au-Plain. Un espai senzill que durant el desembarcament es va convertir en hospital improvisat per soldats dels dos bàndols. Un recordatori que, fins i tot enmig de la barbàrie, sempre hi ha lloc per a la humanitat.
I entre visita i visita hem caminat pels camins interiors seguint part del recorregut dels aliats, intentant entendre una mica millor què significava avançar per aquest territori.
