A mitjans del segle XIX el punt d'atracció turística de Banyoles era la
Font Pudosa, coneguda per les seves propietats medicinals. Les seves aigües sulfuro-carbonatades s'aconsellaben pel tractament de malalties de la pell, dels òssos, problemes de circulació i respiratoris.
Des d'aquí hem seguit caminant direcció Mieres i Santa Pau arribant directament a la zona d'estanyols, fixant-nos amb l'estanyol de la Cendra, un estanyol curiós pel color grisenc de les seves aigües.
Segons Emili Casademont, la llegenda ens diu que quan algun volcà entra en erupció o quan hi ha algun terratrèmol important al nostre planeta, les aigües de l'estanyol de la Cendra esdevenen de color de cendra com si l'estanyol fos un baròmetre d'aquestes catàstrofes naturals. Durant un terratrèmol esdevingut a Nicaragua, que arrasà la capital, Managua, diversos testimonis asseguraven haver contemplat aquell terrible cataclisme reflectic en les aigües d'aquest misteriós estanyol.
Travessada la zona dels estanyols, seguim marxant fins al bosc de les Tunes o Estunes, on caminem per un dipòsit de roca travertínica que presenta fractures per on pot passar-hi una persona. La llegenda diu que eren amagatalls de les goges, fades o dones d'aigua que filaven cortines que impedien l'entrada als seus cataus.
Aquestes grans clivelles ens permeten accedir a l'interior dels bancs de roca i anar a l'encalç del palau on vien les fades, éssers bellíssims que durant el dia es fan invisibles...
A partir d'aquí tornem a enfilar camí direcció l'estany de Banyoles, per completar-ne la volta acompanyats d'un bon solet. Moltes gràcies a tots els que ens heu acompanyat i recordeu, demà, més!
